Bona tarda!!!
Doncs SÍ, Raül i Tirolira heu encertat. El tema és el DESTÍ, i us llenço algunes preguntes que m’agradaria que ens formuléssim el dijous:
-
Existeix el destí i es pot predir?
-
El podem canviar o preescriure?
-
Tenim una missió a la vida?
-
Hi ha senyals a les que hem d’estar atents?
-
Voler és poder?
-
Existeixen les casualitats o només són una causa ignorada d’un efecte desconegut?
-
Podem crear, inventar o modificar?
-
Què atribuim al destí?
-
I la sort, quin paper juga?
-
Som amos de la nostre pròpia vida?
-
Estem sentenciats?
Tot això, i molt més, a la pròxima destinació dels tertulians: TEATRENEU dj. 13 a les 20:30h.
IMPORTANT missió individual: Que cadascú escolleixi un objecte que simbolitzi el destí i el porti a la tertúlia.
IMPORTANT missió grupal: Veniu amb il·lusió, ganes, energia, idees, reflexions,…
Fins demà família!
TXELL
5 respostes fins ara
Cristina // Març 12, 2008 a 10:56 pm |
Un objecte? Onze preguntes? Per què onze i no deu? Serà una simple casualitat, o la casualitat no existeix? Ai que la Txell encara ens voldrà tirar les cartes…
Fins demà, que això es presenta emocionant!
Cris
Joan // Març 13, 2008 a 12:34 am |
Hola Txell i companyia,
me n’alegro que s’hagi acotat el tema, perquè anava una mica perdut. El tema veig que l’havíem encertat, però no sabíem per on enfocar-lo. Jo aportaré la meva opinió sobre alguns punts que m’han semblat molt suggestius, ja que no crec en el destí com a predestinació religiosa i tal. Tot i així, m’agradaria ser atrevit, estàvem destinats a trobar-nos els tertulians?
Ja em direu!
Salut companys!
Joan // Març 14, 2008 a 12:49 pm |
What I meant was: “Tots tenim la nostra oportunitat”.
Joan // Març 14, 2008 a 1:07 pm |
MAIÈUTICA (viquipèdia)
La maièutica (del grec maieutikos, “llevadora”), és el mètode socràtic de caràcter inductiu, basat en la dialèctica.
La maièutica es basa en la idea que la veritat està latent en la ment humana, i que només cal aconseguir fer-la aflorar, de manera semblant a un naixement (d’aquí el nom). La manera d’aconseguir-ho és interrogant l’interlocutor sobre alguna cosa i després, rebatent aquesta resposta per mitjà de l’establiment de conceptes generals, demostrant-li l’error que hi havia. D’aquesta manera s’arriba a un concepte nou, diferent de l’anterior, el qual era erroni.
PROCÉS DE LA MAIÈUTICA
La maièutica, que es basa en el diàleg, segueix una sèrie de passos per aconseguir fer arribar l’interlocutor a la veritat:
Es planteja una qüestió que, en el cas de Sòcrates, acostumava a ser del tipus “què és la virtud?”, “què śe la ciència?”, “en què consisteix la bellesa?”…
L’interlocutor dóna una resposta, que immediatament serà discutida o rebatuda pel mestre.
A continuació se segueix una discussió sobre el tema que confón l’interlocutor. Aquest moment de confusió i incomoditat (la apòria) per no veure clar quelcom que abans del diàleg es creia saber perfectament és una condició necessària per aprendre. Sòcrates ho identifica amb els mals de cap que té una dona abans de tenir un fill.
Després d’aquest moment de confusió, la intenció del mètode maièutic és elevar-se progressivament a definicions cada vegada més generals i precisses de la qüestió que s’investiga (la virtud, la ciència, la bellesa…).
La discussió conclou quan l’alumne, gràcies a l’ajuda del mestre, consegueix assolir el coneixement precís, universal i estricte de la realitat que s’investiga (tot i que en molts diàlegs de Plató no s’arriba a aquest ideal i la discussió queda oberta i inconclusa, o en epokhé.
La idea bàsica del mètode socràtic d’ensenyament consisteix en que el mestre no inculca a l’alumne el coneixement, ja que refusa considerar la seva ment un lloc buit on s’hi poden introduir diverses veritats; per Sòcrates, és el deixeble qui extreu de si mateix el coneixement. Aquest mètode entra en contraposició amb el dels sofistes: els sofistes feien discursos i a partir d’ells esperaven que els deixebles aprenguessin. Sòcrates, mitjançant el diàleg i un tracte més individualitzat amb el deixeble, l’ajudava a aconseguir per ell mateix el saber.
ACTUALMENT
La maièutica segueix utilitzant-se com a mètode educatiu, de fet és el mètode educatiu per excel·lència si s’entén l’etimologia llatina de la paraula educació: mètode educatiu que funciona fent preguntes a l’alumne perquè aquest arribi ell sol a les conclusions, en aquest sentit, la maièutica és la màxima expressió de l’etimologia del mot “educació” i s’oposa a la instrucció.
El segle XX Jacques Lacan va entendre la psicoanàlisis com un metode maièutic mitjançant el qual l’analista (psicoanalista) té la funció de afavorir l’analitzant (pacient) que considera que és qui és el que en veritat té (inconscientment) el saber d’allò que l’afecta; en aquest cas l’analista ajuda, o més aviat estimula, incita, el pacient perquè pugui fer consciència del què és inconscient.
Cristina // Març 17, 2008 a 3:37 pm |
Molt bé, no?, aquesta explicació d’en Joan.
Crec que les tertulies tenen part de maièutica, què en penseu? Almenys jo em sento privilegiada de preguntar-me coses noves cada vegada que us trobo… (una confessió: m’encanta fer preguntes!!!!)
Estava pensant en la secció de viatges del blog. Després de la tertúlia del destí, vam tenir una idea lluminosa d’un dia per l’altre per investigar (posant a la pràctica) què és el destí… I d’aquí en va sorgir un viatge a les profunditats de Renfe, que us explicarem a la nova secció del blog. Intrigats, companys?
Gràcies a tots i bona Setmana Santa!
Raül, que vagi bé a Nova York!!!! i també que vagin bé tots els destins que puguin sorgir per la nostra bonica Catalunya.
Cris